Políticamente incorrecto (1998)

Sense arribar a aquests extrems, actors i actrius manifesten sovint que és molt més fàcil fer riure que plorar però, malgrat els reiterats esforços per posar les coses al seu lloc, la comèdia, -escrita, dirigida o interpretada- continua sent el germà pobre del teatre; els premis se’ls emporten gairebé sempre les obres serioses dirigides amb serietat i el públic acaba valorant més una llàgrima lliscant per la galta d’un actor que les que pugui provocar un bon gag. Per què? És que potser un actor de comèdia té també ulls, mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes i passions? És que no l’alimenten els mateixos aplaudiments i el fereixen les mateixes crítiques que als actors dramàtics? Si, però…

Generalitzant molt, un actor dramàtic obté una única resposta del públic: l’aplaudiment final. L’actor de comèdia rep tantes com situacions còmiques hagi interpretat; cada gag en si és una petita obra que busca recompensa: el riure del públic. Cada gag és un examen i el millor que li pot passar a una obra còmica és que estigui plena d’exàmens. Potser és per això que Groucho Marx després d’actuar durant una breu temporada en una obra dramàtica digués que havia estat com prendre unes vacances.

Morir és fàcil, el difícil és escriure una nota per a programa de mà.

Paco Mir