Delicades (2013 – distribució)

A la meva àvia i a les seves germanes els hi encantaven els arbres, les flors i les plantes. Els parlaven, els hi feien carícies, passaven molta estona amb elles. La meva àvia es quedava mirant les prunes verdes i petites de la prunera del jardí com si la seva mirada llancés raigs ics de maduració, com si els seus ulls tinguessin la calor del sol.

Al jardí hi havia 3 rosers. Un d’ells feia les roses amb una textura semblant al vellut, d’un vermell carmí intens. Estaven tan ben cuidats, els donava tant d’afecte, que un any, una cadernera va venir a fer el niu entre les branques del roser. Quina energia transmetien aquestes dones perquè una cadernera s’atrevís a niar a un lloc visitat diàriament?

Escrivint Delicades he descobert que aquest amor que elles projectaven sobre les plantes despertava en mi la gelosia. Volia que m’amanyaguessin com amanyagaven als rosers, el til·ler, les cintes o les margarides. Volia que m’acariciessin com acariciaven les fulles de la prunera. Malgrat això, amb les persones eren molt més reservades. El seu tracte era afectuós i cordial, tendre i educat, però l’espontaneïtat, la passió i l’ardor que feien brotar les llavors no les projectaven sobre les persones. Per què?

Bé, la imaginació i l’art serveixen per a donar resposta a aquestes preguntes que es van quedar sense respondre. La meva àvia i les seves germanes pertanyen a la generació que rondava els vint quan va esclatar la guerra. Per descomptat és una generació trencada, afectivament partida, que va presenciar i participar en la inexplicable lluita a mort entre germans. El record de tot allò el van enterrar sota el silenci. Era molt difícil que et parlessin del passat. Del passat recent, sí. Del d’abans de la guerra, també. Però del passat concret del temps que les va trencar, no. Per a mi sempre ha estat un misteri imaginar-les joves. Imaginar com eren quan es van quedar embarassades, quan somiaven amb el futur, quan es protegien, quan s’estimaven, quan es barallaven i es perdonaven.

Delicades parla d’aquest temps que no podré conèixer i que he volgut inventar. Per descomptat aquests personatges no són ni la meva àvia ni les seves germanes. I els homes que estan amb elles no són els seus germans ni els seus marits. Quan ets petit, la imaginació completa a tota velocitat el que no saps, i crec que Delicades és un somieig que necessitava fabricar, un deute pendent que tenia per poder parlar amb elles, perquè m’expliquessin el que mai em van poder explicar.

“Àvia, un dia m’has d’explicar la teva vida”, i em va contestar “La meva vida no li interessa a ningú” i jo li vaig dir: “A mi sí”. Sobre aquest “A mi sí” he construït Delicades, i ho he fet com m’agrada, amb fragments, trossos, amb elements que en aparença no tenen relació, però que configuren un univers en el qual un roser que era mort sobtadament ressuscita. En el qual una costurera enganxa a la paret un crucifix amb ciment perquè no li prenguin els milicians. Un pare es vol fer amic de la seva filla a Facebook. Unes germanes acomiaden el seu germà que va a la guerra . Dos amics, als quals els agrada passejar junts i en silenci, són acusats d’homosexuals i busquen una noia muda perquè els faci de carabina. Una parella veu, impotent, com passa el tren per sobre del seu gos i després… Una pintora intenta amb tota la seva ànima vendre un quadre. Una dona necessita l’ajuda heroica dels seus veïns per matar un ratolí. Dos comerciants de bestiar descobreixen que la seva assistenta els considera perillosament intel·lectuals. Un percussionista d’una banda militar ofereix un concert de platerets. Un soldat envia un amic fotògraf a casa de la seva xicota perquè la fotografiï nua. Una àvia narra al seu nét el conte de Santa Casilda, que va convertir les roses en pans…

Delicades és una història de mort i de la seva resurrecció. Una història de primavera en què la vida lluita amb totes les seves forces per continuar viva. Una història en la qual viure és més important que com viure. La meva àvia creia en el cel i, en llevar-se, el primer que feia, abans de visitar les plantes, era mirar cap amunt. I al anar a dormir, l’últim, també mirar cap amunt, mirar al cel. Dones amb els peus a terra i la mirada al cel. Aquesta ha estat la clau per construir un espai en què aquests dos elements, terra i cel, apareixen literalment. Potser elles pertanyin a un altre temps. Un temps perdut. Un temps d’homes i dones que van viure entre el cel i la terra. Potser nosaltres creguem que ja no som com ells. Potser els mirem com si aquell temps estigués ja superat. No ho sé. Entre els grans records que guardo de la meva àvia hi ha el de la festa que es muntava la nit que hi havia estels fugaços. Treien les cadires al jardí i miraven en silenci la nit.

Esperaven que un estel es despengés en l’horitzó i, somrient, assenyalaven amb els seus dits índexs, torçats per l’artrosi, al lloc des del qual, potser, ens estiguin mirant ara. Ho crec realment. Com un nen a qui li diuen: ” L’àvia és allà.

Autor i director: Alfredo Sanzol

Repartiment:

Mamen Duch

MartaPérez

Carme Pla

Albert Ribalta

Jordi Rico

Àgata Roca

Traducció: Sergi Belbel

Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar

Il·luminació: Albert Faura (A.A.I.)

So: Roc Mateu

Producció executiva: Daniel López-Orós

Direcció tècnica: Judit Vidal

Ajudant de direcció: Eli Iranzo

Cap de producció: Carmen Álvarez

Ajudant d’il·luminació: Carles Borràs

Caracterització: Tito Monros i Karol Tornaria

Construcció d’escenografia: Castells Planas de Cardedeu

Confecció de vestuari: Maribel Rodríguez

Sastreria: Luis Espinosa

Sabateria: Theaterschuhherstellung

Confecció tèxtil d’escenografia: Pilar Albadalejo

Impressions digitals d’escenografia: Marc Martí

Realització del arbre: Obaga

Disseny gràfic: Enric Jardí

Fotografia: David Ruano

Xarxes socials: Agitación

Regidora: Judit Vidal

Operadores de llum: Carles Borràs e Iñigo Basauri

Operador de so: Roger Abalós

Maquinista: Marçal Vallhonesta