Últimas palabras de Copito de Nieve (2004)

MADRID: NUEVO TEATRO ALCALÁ “ÚLTIMAS PALABRAS DE COPITO DE NIEVE”

És una comèdia sobre la mort, la cosa té conya. Floquet es mor, i en la seva agonia vol parlar. Ens parla de la seva vida; de la del seu guardià; del seu company “el petit Kong”, un goril·la negre que l’acompanya des que entronca al zoo. I ens parla de la seva mort, de la seva agonia de la seva por a morir i de com superar-la. Són paraules d’un goril·la-filòsof de les que hem d’aprendre nosaltres humans-primats:

“… Viviu com si fóssiu a morir avui mateix. Qui sap morir sap viure. La mort és l’autèntica llibertat … “

A més de filòsof, Floquet és un actor, un professional com ell mateix diu.

Una estrella dels animals en captivitat, comparable a un Marlon Brando entre els humans. I com a bon actor ens farà una demostració del seu art, del seu sentit de la comèdia i de la tragèdia.

Però Floquet sobretot és un goril·la (Gorilla, gorilla, gorilla és el seu nom biològic). Un senzill goril·la que morirà, com qualsevol de nosaltres. I en la seva identificació amb nosaltres rau el seu màxim interès i el ressort que dispara l’espectacle teatral.

En la tasca de documentació sobre en Floquet i els goril·les en general parlava amb Jordi Sabater Pi (descobridor de Floquet), i ell em preguntava:

– Per què creus que és un símbol Floquet de Neu? És com es diu a Floquet en català.

– Per ser blanc? Vaig contestar.

– Això és secundari, encara que blanc sempre ha tingut avantatge sobre el negre en occident.

– Llavors?

– És massa semblant a un ésser humà.

El nostre espectacle humanitza encara més al goril·la blanc i li fa dir les seves últimes paraules. A ningú sorprèn que un goril·la parli, com si ho portés fent des de sempre, com si King Kong fos un parent llunyà i Floquet el típic cosí de Barcelona. Vol dir que són tan semblants a nosaltres que és com mirar-se en un mirall, on veus les teves pors, les teves superbes, les teves mancances, i les teves virtuts. Llavors el zoo es converteix en casa teva.

“GUARDIÀ: La vida en captivitat té mala premsa però és que la gent parla d’oïdes. Els zoos han canviat molt. Ja no hi ha reixes. Estan separats per fosses, no és tan humiliant. I està tot molt ben organitzat: el càtering, el perruquer, el dentista, el capellà … les bestioles no s’han de preocupar de res. En arribar els posen una injecció que els deixa suaus.No han vist que estan tots com endormiscats? “.

Brillant i trist metàfora de la societat en què vivim.

Mayorga a través del guardià ens identifica amb els animals, ja tots som iguals, bestioles.

Floquet, el petit Kong i el Guardià encarnats per Pedro Casablanc, Gonzalo de Castro i Tomàs Pozzi, reprodueixen un divertit i fresc procés evolutiu del mico a l’home i viceversa. I al final, el goril·la blanc ens diu el que pensa de nosaltres …

L’obra culmina amb la mort, com no podria ser d’altra manera.

Un amic autor diu que les millors històries són en les que saps al final.

Andrés Lima

Direcció: Andrés Lima

Repartiment:

Copito de nieve PEDRO CASABLANC

Guardiá GONZALO DE CASTRO

Mico Negre TOMÁS POZZI

Autor: Juan Mayorga

Disseny, escenografia i vestuari: Beatriz San Juan

Disseny d’il·luminació: Valentín Álvarez

Ajudant de direcció i regidoria: Celia León

Auxiliar de direcció: Angela Cremonte

Producció executiva: Elena Martínez

Ajudants de producció: María Valls y Esther Fernández

Coach de micos: Pietro Olivera

Construcció Escenogràfica: Sthephany Katzy

Confecció vestuari: Petra Porter

Maquillatge i perruqueria: Gloria Pinar

Direcció tècnica en gira / il·luminació: Juan Luis Moreno

Mescles de so: Rodrigo Ortiz Zárate

Maquinaria: Jose Peña

Fotografia: Caludio de Casas

Veu en Off: Melanie Olivares

Documentalista: Walter Scopherwill