La Ópera de Cuatro Notas (2015)

MADRID: TEATROS DEL CANAL del 8 al 19 d’Abril

SORIA: 24 de Setembre

PUERTOLLANO: 21 de Novembre

SANTANDER: 27 i 28 de Novembre

ESCORIAL: 2 de Gener

El que es bo de viatjar es que et dóna dues possibilitats: la de descobrir coses i la de no descobrir-les. Si et decantes per la segona opció tornes dient que el que sigui que hagis vist no valia la pena i que haguessis estat molt millor a casa teva ( els habitants del país visitat segurament compartiran la mateixa opinió); si optes per la sorpresa, acabes descobrint tresors que t’acompanyaran al llarg de la teva vida, com aquesta ÓPERA DE CUATRO NOTAS en la que hi penso des de que la vaig veure en una matinal del Théâtre de la BASTILLE de París a principis de segle. I si al plaer del descobriment afegeixes els beneficis de l’ absoluta falta d’ expectatives, pots acabar experimentant una inusual sensació de FELICITAT TOTAL , que es justament el que em va passar a mi quan vaig sortir de veure aquesta petita joia musical que recorre el món des de que TOM JOHNSON li va donar (llarga) vida a l’ any 1972; una felicitat que em va impulsar urgentment cap a la seu de l’ editorial que tenia els drets de l’ òpera –editions 75– per comprar un llibret que mereixia veure’s a Espanya.

Les oficines estaven als baixos d’ un dels patis interiors parisencs que tan parisencs ens semblen al que no som parisencs. La façana amb vidres deixava entreveure una cosa semblant a una vivenda particular. RIIIIINGGGG. No em va obrir ningú. Vaig tornar a insistir. RIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIINGGGGGGG. I va aparèixer un senyor somrient que em va confirmar que estava a Editions 75 i que em va deixar entrar al que, efectivament, era una casa particular, la seva casa, la casa de TOM JOHNSON, autor i editor de la seva pròpia obra que em venia personalment un exemplar del seu llibret i que, escoltant la meva voluntat de produir-lo en algun moment de la meva vida, em col·locava un altre–LAS SOPRANOS– per si la meva voluntat de ferro donava per més. Ens vam caure bé, el vaig convidar a veure a TRICICLE, es va divertir i mai més vam tornar a saber l’ un de l’ altre.

Han passat més de deu anys i sembla que per fi ha arribat el moment de posar en marxa la meva pròpia versió de LA ÓPERA DE CUATRO NOTAS, un títol que no enganya perque està composat exactament per quatre notes hàbilment modelades perquè semblin infinites; una versió que serà la meva pròpia versió perquè el llibret està escrit sense acotacions, per a que cada director d’ escena jugui amb els cinc personatges que parodien les cinc veus d’ una òpera –tenor, baríton, soprano, mezzo i baix–, observades per l’atent metrònom d´ un pianista que interpreta una partitura concebuda originalment per a piano.

Una gran òpera feta amb molts pocs mitjans: Cinc cantants, un piano, un pianista.

Una òpera minimalista que, en aquesta versió, també és una mica MIRimarista.

Paco Mir