Carta de la Maga a Bebé Rocamadour (2002)

MADRID: SALA MIRADOR “CARTA DE LA MAGA A BEBÉ ROCAMADOUR”

Qui ha assumit el risc de portar a escena universos novel·lescos tan complexos com Ulyses, de Joyce, sobre herois i tombes, d’Ernesto Sábato o Moby Dick, de Melville, entre d’altres, no podria no caure en la temptació de teatralitzar encara que fos una petita part d’aquest laberint o mandala narratiu que és la Rayuela, de Julio Cortázar.

I això, no només com a homenatge a l’escriptor i l’home que tan íntimament va saber unir la llibertat estètica amb el compromís ètic i polític; l’home i l’escriptor que tan sòlids ponts va tendir entre Amèrica i Europa, sinó també com a restitució a l’espai i al temps, al cos i a la veu, d’una escriptura que s’endevina traçada a gestos amplis, a cops d’alè, a impulsos rítmics: alguna cosa semblant a una elaborada sessió de jazz, a un complex i sofisticat ritual de pas (“és la meva tasca de pobre xaman blanc amb calçotets de niló”).

Perquè, a despit de la intricada estructura narrativa d’aquest “llibre (que) és molts llibres”, la Rayuela és també un llarg discurs pulsional, un enorme monòleg polifònic en el que la paraula vibra, la frase modula, el període arrossega, i la lectura es converteix en una tensa escolta fascinada. Poques vegades l’escriptura i l’oralitat han travat en una novel·la tan fèrtil maridatge. No és estrany, doncs, que sovint el relat es transformi en soliloqui, la narració en interpel·lació o invocació, i la veu objectiva de l’”autor” de la pàgina cedeixi a la del personatge, saltant del passat rememorant al present viscut.

La fidelitat i la llibertat, juntament amb un càlid respecte a la cosmovisió de Cortázar, han presidit la tasca de dur a escena un episodi emblemàtic de l’emblemàtica novel·la: aquell en el que es consumen la separació de l’Horaci i la Maga i l’enigmàtica desaparició d’aquesta.

Diversos materials altament poètics i dramàtics s’entrellacen en un complex i senzill teixit dramatúrgic, que aspira a donar forma teatral a les dislocacions del temps i del temps i de l’espai i a les mixtures d’allò real i virtual, claus en l’estructura de l’obra.

Tres personatges: Horaci, la Maga i Ossip. Dos temps, marcats respectivament per l’absència real i la presència rememorada de la Maga en què va ser el seu apartament de la rue Sommerard. Un conflicte: la impossible unió de l’intel·lecte i l’instint, de la recerca existencial abstracta i l’adhesió concreta, del mirar la vida i nadar-la… Condensen aquest concisos components la medul·la complexa de la Rayuela?

Indubtablement no, ni l’espectacle ho pretén.

Carta de la Maga a bebé Rocamadour no aspira a restituir, ni tan sols parcialment, la inesgotable riquesa de la novel·la que exigeix, per cert, reiterades i diverses lectures. S’ofereix com a un producte teatral autònom i autosuficient, susceptible, això sí, de desplegar en l’àmbit escènic una mica de l’humor, de l’emoció, de la poesia i de la calidesa que Cortázar va saber imprimir als seus personatges, a les seves situacions, a la seva paraula viva i esclatant. I d’evocar, mitjançant la llum i la música, aquesta atmosfera alhora realista i màgica que destil·len les seves pàgines.

José Sanchís Sinisterra

Direcció:José Sanchís Sinisterra

 Repartiment:

Horacio: Paulo Sciutto

Ossip: Raúl Marcos

La Maga: Concha Milla

Escenografia: Joaquim Roy

Figurinista: Miriam Compte

Il·luminació: Keith Yetton

So: Pepe Bel

Construcció de escenografia: Artilugi

Disseny Gràfic: Xavier Torrent

Producció Original: Isabel Delgado

Producció: Vania Produccions SL

Ajudant de Producció: Esteban Berenguer

Assistent de Direcció: Virginia Pita

Dramatúrgia: José Sanchís Sinisterra