La venganza de don Mendo (2010)

MADRID: TEATROS DEL CANAL

Pedro Muñoz Seca (1881-1936) és autor d’unes tres-centes comèdies, la majoria de les quals van tenir un gran èxit de públic ja en el moment de la seva estrena. Durant anys va ser l’autor teatral més aplaudit i respectat d’Espanya i molt aviat va ser identificat amb un nou gènere: l’astracan.

Erròniament se sol identificar l’astracan (o l’astracanada) amb la vulgaritat escènica o de llenguatge. Però, en realitat, l’astracan, a més de perseguir fer riure al públic, es complau en la presentació nua i sense embuts del convencionalisme escènic i argumental. I és això el que situa el gènere en el pol oposat del romanticisme i li permet obrir noves possibilitats estètiques, alhora que dóna a l’espectador l’oportunitat de distanciar-se de l’obra, veure-la més objectivada i, en aquest cas, sota l’òptica de la comicitat.

Però seria un error considerar La venganza de Don Mendo com una comèdia destinada només a fer riure al públic d’una manera fàcil. Al contrari, l’obra s’assenta sobre dues grans tradicions: la del teatre en vers i la de la paròdia. I això exigeix ​​un llenguatge sòlid amb una barreja intel·ligent i astuta de diferents estadis sincrònics de la llengua espanyola, una capacitat per evocar els recursos de la versificació tradicional i adornar de paronomasias, que tant poden jugar amb els elements sonors de les paraules com amb el que signifiquen. La venjança de Don Mendo és una comèdia; però està construïda a partir d’aquests sòlids fonaments que acabem d’assenyalar i sobretot està construïda amb un gran instint teatral.

No és una obra, com alguns podrien pensar, destinada a companyies d’aficionats. Com totes les obres que funcionen sobre l’escenari, exigeix ​​el mateix que exigeixen les bones comèdies de la història del teatre: un bon coneixement del medi i un bon coneixement dels recursos verbals que són el seu suport. No és casualitat ni atzar que l’obra hagi estat tan representada des del dia de la seva estrena fins avui.

 Salvador Oliva

 Direcció: Tricicle

Repartiment:

Don Mendo: Javier Veiga

Don Nuño: Fermí Herrero

Don Pero: Frank Capdet

Magdalena: Laura Domínguez

Ramírez: Inma Ochoa

Moncada: Carlos Heredia

Azofaifa /Don juan de Pravia: Pepa Zaragoza

Bertoldino /Abad/ Froilán/ Don Alfonso: Diego Molero

Manfredo /Clodulfo /Alenza /Alí: Toni González

Berenguela/ Don Tirso de Pravia: Maribel Lara

Marquesa /Ninón /Don Crespo de Pravia: Rosana del Carpio

 

Autor: Pedro Muñoz Seca

Adaptació: Paco Mir

Ajudant de direcció: Ayanta Barilli

Disseny d’escenografia: Jon Berrondo

Escenografia: Jorba-Miró Estudi- Taller d’Escenografia

Vestuari: Marta Wazinger

Il·luminació: Nicolás Fischtel

Música i so: Pere Bardagí

Disseny gràfic: Miquel Aparici

Producció: Carles Roca y Mercè Puy

Coordinació de producció: Montse Enguita

Ajudant de vestuari: Lourdes Martínez

Confecció vestuari: Época

Perruca: Néstor Pedro Aizcorbe Perillo

Gerent de companyia: Álvaro Sarmiento

Administració: Tere Gómez

Secretari: Rosi Cuadrado

Equip tècnic: Tecnifront