Blanc d’ombra (Marta Carrasco)

Fa trenta anys que Camille Claudel (1864-1943) viu internada en un sanatori. Els mobles de la seva vida fa temps que estan arraconats, coberts de dies en blanc. Avui , al llindar de la mort, l’anciana els mira per última vegada. En un veloç recorregut sonor pel llamp de la memòria , la veiem ara jove, la mirada radiant. La noia descobreix en el seu propi gest l’impuls de l’escultura. I en ombres suggerents, resolla darrere d’una membrana contra la qual rebota però mai traspassa. És la placenta de la creació qui li ofega. Com una presó transparent i imperceptible on Camille s’aïlla. Són les veladures dinàmiques i fràgils de les seves estàtues.

Camille se’n riu del món que l’envolta. Parla amb si mateixa. Està sola. Un ball de seducció la tira en braços d’un amant pigmaliónico, August Rodin, i conjuntament comencen a trobar cossos en moviment dins de la pedra blanca. Ella es dissol en el marbre del mestre com un terròs de sucre en un bol d’aigua; es retorça en un orgasme erosiu i es fon en el buit. És el començament d’un viatge pels laberints interiors que no coneixen fronteres entre raó i bogeria.

¿La seva última exposició? Aquell vestit de color foc amb què sempre havia somiat… Però percep l’amenaça: volen robar-li el talent! Comença el deliri. En un rampell paranoic fet d’impotència, destrueix la seva obra. Una camisa de força l’amarra a la riallada, a aquell riure trencada del desig. La porta del món es tanca. I la seva ànima de cendra s’evapora.